Fa dies que tenia pendent de publicar el relat original, aquest, en català, ja ho havia fet en castellà i en italià. Només volia esperar que l'Escola de Lletres el publiqués a les seves xarxes per a fer-ho jo. I l'Escola ja ho va fer el 04 d'abril, però com durant la quarantena el temps sembla que corri encara més de pressa que mai…
PAPER HIGIÈNIC
Sona el despertador, són
dos quarts de set. Tot i que els nens no van a l’escola des de fa setmanes, tu
i el teu home us aixequeu a la mateixa hora. Aprofiteu per a netejar ben bé els
tiradors de les portes i finestres i tot el que toqueu amb les mans. I mentre
el teu home acaba, et dutxes. Avui et toca a tu. Surts de casa amb tot l’obligatori:
granota de protecció biològica, casc integral amb mascareta, guants i botes. Agafes
el carro de la compra i, sobretot, el fuet per a defensar-te.
Arribes a la porta del supermercat. Són tres quarts de
vuit i ja hi ha una dotzena de persones
davant teu. Sí, sembla que avui podràs aconseguir una mica de carn o de peix.
Pollastre, conill... fins i tot menjaries gos si hi hagués. Fa més d’un mes que
mengeu pasta i sardines de lata. Pasta amb tomàquet de tetrabric i amb
salsitxes de Frankfurt, que tu saps que, de carn, en tenen poca o res. I
sardines, moltes sardines. És el que va aconseguir comprar el teu home al
principi del confinament i encara dura. Els nens n’estan farts. De la pasta i
de les sardines. I tu també.
S’ha de ser ràpida i conèixer ben el supermercat per arribar
directament a la zona on està el que es necessita. De mica en mica arriba més
gent. Als rotlles, la gent comenta que el Govern s’està plantejant implantar
cartilles de racionament. Potser és una solució, així hi hauria una mica de tot
per tothom. A partir de tres quarts de nou hi ha tanta gent esperant que això
es descontrola i ja no existeix la cua. Ho veus venir: imperarà la llei del més
fort. O del més espavilat. A les nou tothom està nerviós. Ningú obre la porta.
De sobte se sent un clic i després el soroll dels altaveus connectant-se:
—Bon dia, els parla
l’encarregat de la botiga. El camió frigorífic avui no ha arribat. Ens diuen
des de l’empresa de transports que, en passant per Cambrils, l’han aturat i li
han robat tota la mercaderia.
Els crits de la gent et fan por. Alguns comencen a
colpejar els vidres de la porta amb ràbia. Fins que els trenquen. Una onada de
gent envaeix el vestíbul de la botiga. Dubtes si deixar-te arrossegar dins. Tu
necessites carn o peix, encara tens al rebost bastant pasta, tomàquet i
sardines com per entrar i agafar alguna cosa. Però veus una senyora gran que
s’obre camí a bastonades entre la multitud. La reconeixes: és la teva veïna, la
senyora Amparito.
—On va, senyora
Amparito? —li dius aturant-la.
—A agafar el que
sigui, nena —respon desempallegant-se— , i el vendré al Wallafood.
Després
d’al·lucinar unes dècimes de segon, reacciones i entres al súper tu també.
Lluites amb la gent, sense cap escrúpol trepitges, dones empentes i fuetades. Aconsegueixes
poc, però surts contenta. Sense carn ni peix, però contenta.
Arribes a casa.
El teu home et fa una abraçada i un petó.
—Ostres, cari,
estava preocupat, has trigat molt i pensava que t’haurien atracat.
—Ja, és la guerra
—li dius esbufegant.
—Mama —criden els
teus fils corrent pel passadís—, has comprat pollastre?
—No, però mireu,
he comprat arròs —dius traient un paquet del carro.
—Bé! —celebren
amb aplaudiments.
—I paper
higiènic. Del del gosset.
El teu home et
mira sense entendre, teniu més que suficient al rebost.
—És que tothom en
prenia.
